Exile Landscapes in CCCB, Barcelona

L’exili en paisatges

Vivint a la vora de les dunes de la Haia penso de tant en tant en Vincent van Gogh, qui fa 150 anys vagabundejava amb el cavallet per aquestes terres on va fer els seus primers assaigs de pintura. La tornada dels colonitzadors holandesos d’Indonèsia, que va resultar en un desenvolupament ampli dels barris de la ciutat, encara no havia començat i en lloc dels carrers s’hi estenien prats i pobles de pescadors. Hi ha quelcom molt impressionista en l’espuma blanca de les onades del mar del Nord i en el pèlag de les floretes de landa a les dunes de sorra. Pot ser que fos la lluentor d’aquest paisatge que va donar a van Gogh l’impuls artístic inicial. Sigui com sigui, el seu camí de pintor va començar amb els paisatges de la platja de la Haia i el mateix llampurneig el va acompanyar fins al final dels seus dies. Al mateix temps que Vincent van Gogh va descobrir la pintura a les dunes de la Haia, Paul Cézanne va fugir de la mentalitat provincial d’Ais de Provença als paisatges dels seus voltants. Era la seva única manera d’alliberar-se de l’Ais burgès i hostil i de la família que no entenia les seves ambicions. Es pot dir que la fugida de Cézanne als paisatges va canviar de manera dràstica la pintura de l’era vinent. Per a Cézanne, el paisatge era una abstracció. No era només el tema de la pintura, sinó un objecte, una eina de recerca artística. El concepte nou i modern de la pintura va néixer en gran part amb les meditacions dels paisatges de Provença de Cézanne. El fet que Pablo Picasso va comprar el castell de Vauvenargues, des del taller del qual es podia contemplar els verals que havien inspirat Cézanne, deixa veure la importància dels paisatges de l’últim. Era com el retorn d’un geni de la pintura als orígens de l’art modern i una reverència a la seva primera musa, la muntanya Sainte-Victoire. Picasso va ser enterrat a la terrassa del castell de Vauvenargues, a peu de muntanya de Sainte-Victoire, el qual podem dir que és l’altar del paisatge. La bellesa dels paisatges escandinaus va impressionar els artistes estonians exiliats per les seves creences polítiques a les illes Åland i a Noruega després de la revolució de l’any 1905. Els panorames exòtics de l’exili els van deslliurar del grilló de l’academicisme, cosa que va portar l’art estonià a una nova era. Els paisatges de Noruega de Konrad Mägi tenen el mateix significat en l’art d’Estònia que els de Cézanne a França. Gràcies a aquestes vivències a l’exili nòrdic tenim la sèrie expressionista dels paisatges de Sud d’Estònia de Konrad Mägi. No són gens avorrits o simples vistes des de la finestra. Els paisatges de Mägi tenen la mateixa agitació amb la qual els artistes de Montparnasse van pintar als seus tallers models sobre teixits multicolors. A la història de l’art d’Estònia el paisatge a l’exili més simbòlic és potser l’obra d’Eduard Viiralt, El tigre ajagut, que l’artista va gravar al zoològic de París l’any 1937 i que representa un tigre exòtic amb el fons nòrdic d’un bosc de bedolls. En aquella obra, en què la gàbia del zoològic és substituït pels bedolls casolans, es reflecteix la contradicció diària de la vida a l’exili, podem sentir la seva llibertat i la captivitat. L’exposició L’exili en paisatges és compost per diferents sèries de paisatges abstractes. Al llarg de la meva carrera artística he pintat paisatges, realment abstraccions de paisatges, en què he intentat capturar la seva essència, el seu bessó. Són inspiracions de paisatges transcendentals de la història de l’art i al mateix temps són reflexions sobre la cultura de la pintura actual i els seus orígens.

Urmo Raus

La Haia, el 18 d’octubre de 2018